A grans trets, podem observar que
l'obra de Mercè Rodoreda presenta una minuciosa preocupació per la utilització
d'imatges i de símbols conceptuals, com a conseqüència d'una recerca constant
de la perfecció formal i lingüística, com ha subratllat Pere Gimferrer en el
seu Dietari 1979-80. Les narracions
més realistes de l'autora (com són La
Plaça del Diamant, Aloma de
1938-69 o Del que hom no pot fugir de
1934) ja presenten una preocupació per l'exteriorització de conflictes interns;
és així com la paraula, l'expressió íntima, és per als personatges un procés de
catarsi amb el qual troben solució momentània per al seu univers angoixat.
Carles Cortés i Orts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada