Vicent Andrés Estellés, per una incoercible propensió, és un
poeta loquaç: d’una eloqüència que fa feredat. Quan renuncia a les maquetes de
la preceptiva –un sonet, una dècima, un qualsevol motle acadèmic–, s’embala en
tirallongues inesgotables de versos, planes i planes seguides. Habitualment, hi
explica l’espectacle menor de les peripècies de la gent subordinada, les seues
–del poeta– o les nostres, que són d’una vulgaritat raonable i acatada. Les
explica: les narra. I havia de narrar-les amb el vocabulari i els girs de la
mateixa “vulgaritat” poetitzable.
Joan Fuster
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada