Ja el 1911, Gabriel Miró havia escrit un article on rebutjava
la idea vuitcentista que prenia el paràgraf com a unitat de sentit literari per
excel·lència. Contra el paràgraf, Miró hi oposa els mots mateixos. El fet en si
de pronunciar un mot engega un procés de records en cadena que brollen de la
representació d'aquell mot. D'aquesta manera la paraula "uña", en
"Don Marcelino y mi profeta", fa venir present al narrador la imatge
del seu mestre, que tenia una ungla de llargària conspicua. Aquest element, el
mot i la representació de "uña", esperona el record i, al mateix
temps, fa avançar la seqüència narrativa; i, en desaparèixer, hi posa
punt-i-prou, com s'esdevé al mateix relat quan el narrador recorda que el seu
mestre es va trencar l'ungla en qüestió. Amb l'ungla trencada, s'esvaeix també
el procés narratiu. Els mots, doncs, actuen a manera d'esperons del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada